Poemes i més poemes... Sota el mateix estel!

El sol em torra la cara,
amb un somriure
de banda a banda.
Tot és en calma…

Els problemes són arreu,
El camí no és costa avall.
Però la companyia
alleuja tots els mals.

Som éssers socials,
necessitem dels altres
per esquivar la tristesa
que produeix la soledat.

I és quan la felicitat surt,
després de jugar
a fet i a amagar.

Sempre surt,
tard o d’hora,
i ens omple de joia
amb forces per continuar.

El camí és costa amunt.
I creixem amb cada passa.
Ens apropem a cada cop de vent
a un cel ple d’estels fugissers.

El somni ens regala el futur.
El present empeny l’esforç.
I el passat guarda els records.

Ser feliç no sempre és bo.
Necessitem de vegades el dol,
per assimilar els sotracs del vol,
i no perdre mai de vista l’horitzó.Cada moment feliç
compensa un de trist.
És l’equilibri de l’infinit.

Aquest poema va dedicat a n'en Xisco. I, és la pura realitat, ell és un nen que sempre està feliç, a vegades es vera que se l'hi nota que està un poc trist però sempre te una rialla i jo pens que moltes vegades ell no vol reconèixer que està trist per no contagiar-ho als seu voltant.
És feliç amb els seus amics i amb els seus jocs, l'hi agrada conservar la seva infància i aprofitar al màxim la seva felicitat; és l'alegria personificada. Ara penso que només l'hi falta no pensar amb els altres i entendre que un te dret a estar malament i que en molts moments de la seva vida hi haurà d'estar perquè la vida és així: te els seus moments bons i els dolents, simplement els em de saber afrontar.