El segle XIX

 1. Explica la societat espanyola del segle XIX.

Durant el segon terç del segle XIX va tenir lloc la transició d'una societat de tipus estamental, basada 

en l'existència de grups caracteritzats per la possessió d'un "status" jurídic molt concret, a una societat 

classista en la que els grups socials es diferenciaven per un major o menor domini de la riquesa.  

L'altra burgesia era la nova classe dirigent acabalada. Era la propietària de les indústries, de les grans empreses i dels bancs. 

El canvi, des d'un punt de vista jurídic, es va aconseguir mitjançant l'abolició del règim senyorial, les 

desamortitzacions, la consagració del dret a la propietat privada, la liberalització del comerç i la pèrdua 

de les prerrogatives dels gremis. Encara que el canvi jurídic va ser gairebé complet, no pot dir-se el 

mateix respecte al canvi real, que va mostrar clarament el caràcter transitori d'aquesta evolució, de tal 

manera que juntament amb trets de la nova articulació social van coexistir facetes pròpies i típiques de 

l'Antic Règim. 

Aquesta transformació s'ha d'incloure en el procés que es produeix a Europa amb la implantació de les 

idees liberals en els àmbits econòmic, polític i social. En aquest sentit s'ha de situar Espanya a cavall 

entre els països que abans o més pregonament van fer aquests canvis i els que els van fer 

posteriorment o amb menys efectivitat. 

 2. Explica la industrialització espanyola al segle XIX.

En l’Espanya del segle XIX, les transformacions econòmiques no van ser tan intenses com a d’altres països europeus com ara Gran Bretanya o Alemanya. Això va ser motivat per diversos factors com, per exemple, l’escassetat de matèries primeres, les males comunicacions per això hi havia problemes amb el transport, la manca d’un mercat per als productes (tant per la pobresa de la població com per la pèrdua de bona part de l’Imperi colonial), l'escassetat de minerals i d'energia i la falta d’inversions en l'industria. La indústria espanyola no podia competir internacionalment perquè els seus productes eren més cars. Es va imposar el proteccionisme (imposts als productes estrangers) per això, moltes vegades van ser empreses estrangeres les que més van invertir en la creació de fàbriques, bancs i infraestructures.

Les primeres indústries modernes van localitzar-se en zones molt concretes de l’Estat, i les més destacades van ser la tèxtil catalana i les siderúrgiques del País Basc, Astúries i Andalusia.  Paral·lelament, es van fundar les primeres institucions financeres, com ara els bancs moderns i la borsa de Madrid.

 3. Amplia la informació dels apunts de socials sobre la Mineria i el Carbó.

El subsòl espanyol és ric en jaciments miners i la seva explotació massiva va començar arran de l’aprovació de la nova legislació de mines de 1868. Així, l’explotació dels jaciments de plom (Linares, La Carolina), coure (Riotinto), mercuri (Almadén) i zinc (Reocín) van ser importants en el procés d’industrialització espanyol. Ara bé, per recaptar fons i pal·liar el deute de la hisenda espanyola, l’explotació d’un bon nombre d’aquests jaciments va ser concedida a companyies estrangeres, sobretot franceses i angleses. A més, una part important del mineral que s’extreia s’exportava a Europa, on la demanda d’aquesta matèria primera era més elevada que a Espanya.

Les dues activitats mineres més importants d’aquest període estaven relacionades amb el carbó i el ferro. Els jaciments carbonífers més importants estaven a Astúries, però el carbó que s’extreia era de baixa qualitat i no va poder resistir la competència del carbó gal·lès, caloríficament molt més poderós. D’altra banda, les mines de ferro eren a Biscaia, i per la seva manca de fòsfor presentava una gran qualitat per a ser utilitzat en la fabricació d’acer. La poca demanda interior va comportar que la immensa majoria de la producció de ferro es dediqués a l’exportació. Això sí, l’augment de les importacions va fer que Espanya esdevingués el principal subministrador de mineral de ferro a Europa.

 4. Explica les condicions de feina dels miners i les malalties que poden contreure.

Un miner  o un minaire és una persona que treballa excavant i traslladant minerals en una mina. A Espanya, aquesta professió està regulada per l'Estatut del Miner, aprovat al Reial Decret 3255/1983 del 21 de desembre de 1983. Els miners històricament han estat actors important al moviment obrer i sindicalt. 

Es tracta d'un treball dur i perillos, ja que qualsevol acciden pot obturar-los d'entrada d'aire o sepultar-los. A les mines de carbó és d'especial importància el problema del grisú. El sol fet d'estar contínuament sota terra els exposa a més radioactivitat natural (descendents de la cadena del radó) que la resta d epersones, i la incidència de càncer de pulmó en aquesta població també és major (gairebé segura si a més el miner és fumador), a mes d'altres malalties, com la silicosa, sobretot del sistema respiratori i sovint anomenades popularment del miner. Malgrat això, és una feina que han fet nens.

 5. Penja imatges relacionades amb cada activitat.