Manca de vida...

Manca de vida

      

Un fil prim ple de dies

que es tiba i s’encongeix

fent camí, via a via.

I un dia la llum es debilita,

perd la força dels primers dies,

és l’estrella que duem a dins

que vol marxar a un cel infinit.

Un dia vam néixer,

d’un atzar de dues ànimes foses,

que potser ara ja són mortes.

I el seu abandó d’aquesta vida

ens endinsà en la pena més pena

de totes les penes.

Aquells que estimem marxen

però el nostre consol és que els seguirem,

tard o d’hora, serem de nou amb ells.

La vida té una sola direcció,

un mateix fi per a tots.

Cal aprofitar-la amb dignitat

i ser millor del que som.

I quan tot s’hagi acabat

poder descansar contents

d’haver viscut el present,

d’haver recordat el passat.

I ara, que som allò que ens queda de temps

Rumiem com el viurem,

com el deixarem fer,

com farem sense deixar fer,

sempre sent nosaltres,

sense voler ser altres.

Únics ja sent rics o pobres,

acabarem enterrats,

o cremats

o esquarterats.

I la nostra ànima s’enlairarà

cercant les altres ja enlairades.

Tot comença i tot acaba,

sense excuses,

sense fugides,

sense  temps.

S’acaba el present.

Roman tot ja en el passat.

El fil prim s’ha trencat.

Carolina Ibac

Fes un comentari del poema de Carolina Ibac Manca de vida, aquesta vegada al comentari pots afegir-li informació de la part formal. Hi trobes alguna personificació o alguna comparació? Quina estructura té?

Penja-ho tot al teu blog.

*Aquest poema parla de la línia de la vida. El dia que aquesta línia, o fil, es trenca, és el moment de la mort. 

Totes les persones naixem igual, del ventre de la nostra mare ajudada (en la majoria dels casos) del nostre pare i un dia, a ells dos també els arribam a perdre però el que vol fer entendre aquest poema és que quan perdem a persones estimades els hi ploram molt i ens enyoram molt d'ells però em d'estar tranquils perquè el nostre moment també, més tard o més prest, arriba i quan acabi la nostra vida en començam una altra amb aquells estimats que un bon dia vam perdre; i quan nosaltres, ens moriguem, altres persones també ens ploraran però a n'aquestes persones també els hi arribarà el seu moment i en retrobarem. És llei de vida.
Resumint, el que vol dir, és que aprofitem el dia a dia al màxim sense mirar al passat i que si qualque dia perdem algú estimat, podem estar tranquils perquè no quedarà així.

* Personificació: ''La nostra ànima s'enlairarà cercant les altres ja enlairades''.
   Comparació: