Lentitud veloç

Podria ser un llampec,
ràpid com el foc,
ràpid com el vent.

M’accelero poc a poc,
Em desaccelero de cop,
I és que sóc una contradicció
de la velocitat en acció.

Porto tatuada la il·lusió
sota el meu cor tendre,
mentre les meves sabates
s’arrosseguen lentament pel terra.

I és que el negre no és negre.
Ni el blanc no és blanc.
Sóc una combinació
de tots dos colors,
purs i barrejats,
sempre alternats.

1. Aquest poema penso que va dedicat a en Xisco perquè ell és un nin que la primera impressió que et dona és que és un nen molt tranquil i a vegades es vera que és molt despistat però quan el coneixes bé i si t'agafa confiança és un nin molt alegre i quan es troba agust treu tota l'energia i, sincerament, no hi qui l'aturi!.. Però es vera que te moltes pujades i baixades en les seves emocions que és el que entenc quan dius: m'accelero poc a poc i em desaccelero de cop perquè pot a vegades està molt content i xerra bastant i de sobte no el tornes a sentir fins al cap d'una bona estona.
M'ha costat endevinar qui era la persona en aquest cas però crec ben cert que és en Xisco perquè s'hi pareix bastant la seva personalitat amb el poema que has fet encara que també se l'hi podria atribuir aquest poema a un o dos més que jo me se de la classe jeje...

2. El títol de ''Lentitud Veloç'' jo l'he interpretat com a que la personalitat que te es la de una persona molt tranquil·la i que fa les coses lentament però a la vegada ho fa tot molt ràpid i els seus gestes i maneres també ho són. És una mescla entre lo enèrgic i lo cansat... Com el dia i la nit tot en un!