Graffitis de l'ànima.

Dibuixava un petó,
també una abraçada,
en un mur blanc i alt,
eren graffitis de l’ànima,
que amagava als altres,
per només mostrar
fermesa i seguretat,
decisió i voluntat.

Potser pensava que
la sensibilitat
la feia feble.
Però els que la coneixien
endevinaven el seu interior tendre.

Amb els seus cabells llargs i negres,
caminava pacient, atenta i preparada
per ajudar a tots els que s’estimava,
per arribar a totes les fites somniades.

Detallista i generosa,
era sempre corresposta,
parant les seves mans nues
per rebre totes les estimes.

**

Aquest poema crec ben cert que és el meu i si no ho és m'hi sento identificadísima. Sempre he tingut una cora-ça que no m'ha deixat expressar el que volia dir o fer en alguns moments i sempre m'he protegit de la gent que jo pensava que em podia fer mal i m'he recolzat en altres que pensava que m'estimaven i volien el millor per jo i al llarg del temps me n'he adonat de que no és així, que era tot el contrari.No m'agrada mostrar els meus sentiments davant la gent encara que siguin de confiança, m'ho guardo tot per a mi i això m'ha fet esclatar més d'una vegada. 
Intent ajudar a tota aquella gent que és important per a mi i a canvi sempre esper rebre el mateix perquè del contrari em sap molt de greu i penso que com que això m'ha passat moltes vegades (donar sense rebre), crec, que és per això la cora-ça que tenc però ho estic intentant arreglar i se que ho aconseguiré perquè no te res de dolent ser tu mateix i dir el que realment vols sense por i el que em fa més ràbia és que és una de les coses que no he aprés fins fa molt poc.